No es tracta de cap parc recreatiu d’espases, comtesses i cavallers, però l’experiència bé et trasllada a una època de setge ferotge, d’estratègia militar i arquitectònica curosament planificada, de venjances entre representants de llinatges reials catalans i súbdits lleials acusats de traïció per enveja o pel simple gust de poder-ho fer. Una montsoriu experience inoblidable.
Vam quedar a les 10 del matí a l’aparcament del castell, situat a la comarca de la Selva, entre Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu, al bell mig del Parc Natural del Montseny. El dia es va llevar lleganyós, com alguns i algunes de nosaltres. Amb una boira densa i humida. Les famílies més exploradores van fer nit al Montseny i ens esperaven ben eixerides. Per arribar al castell hi ha dos camins, la pista, més llarga i segura i la drecera, més ràpida i aventurera. Per suposat la mainada va triar l’aventura. En un obrir i tancar d’ulls ja érem a dalt, a l’esplanada del castell, més aviat del que havíem comptat.
Des d’allà amunt, a 632 metres d’alçada, la boira se’ns estenia davant la mirada i donava lloc a unes fotos d’estampa romàntica; ben bé semblava que no hi havia món a sota els nostres peus. Una meravella natural, però, ai! Quin fred. Per sort, a poc a poc la força del sol es va fer pas entre la capa densa de boira i la va trencar i ens vam poder anar escalfant de mica en mica. Qui no havia esmorzat, va aprofitar per fer-ho, a l’espera que comencés la visita guiada, que la teníem reservada des de feia uns dies a les 12 o’clock. Però com que els balantrekking som un gran grup (amb tots els sentits)
i omplíem tota la visita, la guia va decidir començar abans i no fer-nos esperar més, cosa que vam agrair obertament. Una mica més d’espera i la botiga de records medievals i el castell inexpugnable hauria caigut a mans de la mainada de Balandrau. I aquesta és la gran característica del castell gòtic de Montsoriu, un castell noble inexpugnable, és a dir, mai conquerit. La guia va explicar amb detalls, alguns un xic escabrosos, com defensaven els soldats els diferents nivells del castell i com s’havia construït pensat per esclafar l’enemic. La nostra mainada ho va entendre perfectament, de fet, van aportar idees molt enginyoses. Els més adults tampoc vam perdre detall, meravellats per la defensa arquitectònica impecable amb tres recintes emmurallats separats entre si, amb cambres per a fer vida i per a guardar provisions de cereals i aigua independents per a cada nivell, amb portes enrevessades i escales estretes per ferir de mort els enemics.
Perquè ens en fem una idea, el castell es va començar a construir al s. XI i va passar a mans d’Ermessenda de Montsoriu filla del vescomte de Girona que es va casar amb Guerau I de Cabrera. Els Cabrera eren un llinatge poderós. Al s. XIV, els vescomtes de Cabrera posseïen terres des d’Osona al llarg de la Selva fins a la costa, a Blanes. Bernat III de Cabrera va ser la mà del rei Pere el Cerimoniós. Després de molts anys de fidelitat al seu rei, la dona del rei Pere, Elionor de Sicília el va acusar injustament i el van decapitar a Saragossa. Bé podria ser un episodi de Joc de Trons. Va ser en aquella època tan convulsa que el castell va patir un setge de dos anys i, sabeu què? Va resistir!
Acabada la visita, vam aprofitar el sol i l’esplanada per dinar i tornar cap avall. Aquesta vegada vam agafar la pista més llarga i més planera i baixar fent-la petar. Aprofitant el tiquet d’entrada al castell, podíem entrar de franc al Museu Etnològic del Montseny a Arbúcies, que val molt la pena visitar-lo. I algunes famílies ho vam fer, aprofitant que s’hi exposaven de forma temporal armadures medievals de diferents èpoques i alguns ginys d’atac, com espases, destrals, ballestes, etc. Un final rodó a tot un dia de conquestes medievals.
(Fem un petit incís per relatar-vos el xou protagonitzat per una servidora a l’hora de quadrar el preu de cada entrada –el castell té tot tipus de descomptes- amb el muntant final. Només us diré que al final i després de posar-hi les meves millors matemàtiques, no va quadrar res. En Joan n’és testimoni. El meu bon amic Miquel, encarregat de les reserves i amb qui havia tingut converses anteriors per detallar la visita, amb actualitzacions dia a dia de quants seríem, amb descomptes aplicats, amb entrades de “persones normals”-sense descomptes-, entrades d’estudiants adults, docents, infants amb carnet de súper o sense… quin estrès!!! em va confessar en acabar la visita que “la màquina s’havia tornat boja”. Van sobrar alguns calés, així que a la propera sortida tindrem pagades les patates, les olives i les fantes per fer el vermut. Un bon al·licient perquè no us la perdeu.)
